Blog de lsoleviureaprenent

Lectura: Conceptes bàsics de la DLL, F.J. Cantero i A. Mendoza

L'àmbit teòric de la DLL constitueix un marc conceptual centrat en:

  • els processos comunicatius (de caràcter pragmàic i discursiu)
  • la recepció del text literari i el plaer estètic
  • una pedagogia centrada en l'alumne, així com en els seus processos cognitius i en els contexts on es desenvolupa

Englobant en si mateixa una perspectiva lingüística, literària, pedagògica, psicològica i sociològica, creant així un nou sentit amb una base conceptual complexa generant conceptes nous, originals i específics.

  1. ELEMENTS BÀSICS DE LA COMUNICACIÓ

Relacionar-se amb altres persones per transmetre informació, negociar el significat i focalitzar el centre d'interès en l'afecte o el contacte i no en la informació. La informació que es transmet pot estar codificada amb la intenció que els interlocutors busquen i els condicionaments que els context els imposa.

1.1. LA COMUNICACIÓ ORAL

La comunicació és una acció i existeix en forma d'interacció entre els participants, es tracta de l'acte de parla i el seu principal format és la conversa.

El model bàsic de la comunicació inclou: interlocutors (emissor i receptor), context i els enunciats (codificats lingüísticament). El paper de l'emissor i el receptor són alternatius i se'n poden incloure varis (inclús a la vegada). Cada torn de paraula constitueix un enunciat (condicionada pels propis interlocutors, pel context, pel significat i pel sentit). Les funcions lingüístiques estan distribuïdes en (aquestes funcions són més adequades per referir-se al llenguatge escrit ja que pressuposa un tipus de comunicació unidireccional):

  • Expressiva (emissor)
  • Apel·lativa (receptor)
  • Referencial (context)
  • Metalingüística (codi)
  • Poètica (el propi enunciat)
  • Fàtica (la pròpia enunciació)

Per enunciat hem d'entendre qualsevol torn de paraula, sigui o no un discurs verbal ben format, una interjecció, gestos, una paraula o qualsevol acte comunicatiu. L'enunciat constitueix la part abstracta i objectivable de l'acte de parla, els enunciats estan codificats lingüísticament i poden analitzar-se els seus nivells de codificació lingüística: el nivell fonològic, el nivell lèxic-gramatical i el nivell semàntic. Aquesta codificació és la que garanteix que els interlocutors puguin comunicar-se amb precisió.

La enunciació inclou més elements significatius que estan condicionats pel context: a nivell fonètic (la pronunciació, el to, la entonació, etc) i a nivell pragmàtic (la intenció, l'efecte que causa, etc). Aquests elements fan que es modifiqui el sentit i el significat de l'enunciat.

Per context s'entén com la situació immediata que envolta l'acte (el context situacional) com també la situació no immediata: el món en general (el context referencial). Aquest segon inclou tots els sabers i creences dels interlocutors: els seus models del món particulars i els que cada interlocutor suposa de l'altre. Aquests sabers i creences seran reals o d'opinió particular. Entre interlocutors habituals aquest context pot haver-se construït desprès de llargues converses en les que s'ha anat construint un model del món negociat (intersubjectivitat). Inclús els enunciats que rodejan cada enunciat, els discursos que rodejen l'acte de la parla (previs o paral·lels) constitueixen un tipus de context (co-text).

1.2. LA COMUNICACIÓ ESCRITA

Ens referim als actes d'escriptura/lectura, doncs l'emissió i la recepció dels enunciats constitueixen dos actes ben diferenciats: escriure un text o llegir un text. Entre ambdos actes pot passar passar molt de temps (Ex: llegir un text escrit fa molts anys), molt espai físic (Ex: llegir un correu enviat des d'un altre país) i pot haver diversos mediadors (Ex: editor, escriptor, traductor, etc). Entre els interlocutors no hi ha intercanvi, no hi ha interacció i no comparteixen el mateix context. L'enunciat escrit ha de bastar-se per si mateix, és a dir, les referències contextuals han d'estar especificades amb tot detall. Es manté el context de referència i s'ha d'especificar fins el nivell que es requereixi per la seva comprensió. Si no hi ha cap especificació, el text només el podrà entendre un altre especialista en el tema, en canvi, si hi ha una mínima especificació sobre l'època es tractarà d'un text divulgatiu. El text escrit reflexa el model del món de l'emissor, el receptor només pot acceptar-lo per comprendre el text.

L'acte d'escriptura inclou únicament a l'emissor i l'enunciat. La enunciació es redueix a la transcripció gràfica del text (la cal·ligrafia o la mecanografia). Es tracta d'una comunicació unidireccional on no hi ha possibilitat de negociació, pel que ha de ser complet en si mateix. No és interactiu, l'enunciat escrit sempre imposa el seu model del món al receptor. Requereix d'una correcció lingüística (ortogràfica, lèxica, gramatical i semàntica) que garanteixi la seva intel·ligibilitat: perquè el lector pugui entendre el text simplement ha de conèixer el codi estàndard, pel que el text ha d'estar codificat segons la normativa estricta. La disposició lògica i ideològica de l'enunciat escrit ha de ser perfectament coherent i complet, requereix d'una cuidada planificació i constitueix un artefacte racional, reflexiu i acabat. El llenguatge escrit ha de tindre una cohesió formal del text i una coherència entre les seves parts. La coherència textual és la progressió temàtica del text: la relació entre la informació coneguda (tema) i la informació aportada (rema), i quan en cada apartat del text la informació aportada es converteix en informació coneguda. 

A dia d'avui sabem que la llengua real és la llengua oral (un llenguatge natural) i que el llenguatge escrit és una construcció cultural (un llenguatge artificial). Es tracta de dos codis diferents.

L'acte de la lectura inclou l'enunciat i el receptor. La enunciació la constitueix l'edició del text, el suport sobre el qual descansa i els aspectes relacionats amb la seva comprensió: el gènere, la finalitat, el context de referència, etc. La recepció és un acte interpretatiu, en el que els significats compresos (interpretats) pel lector poden coincidir més o menys amb els que pretenia plasmar l'emissor. La comprensió del text depèn, en part, de l'escriptor però també depèn de la capacitat del lector per interpretar adequadament les pistes. L'intertext lector parla de la capacitat de relacionar un text nou amb els altres texts que el receptor ha llegit i entès anteriorment.

També trobem altres formats de comunicació que requereixen un esforç especial:

    • Conversa telefònica: és un acte de parla on els interlocutors no comparteixen el context situacional i en el que la enunciació requereix un esforç extra. Es perd tota la comunicació no verbal. Tot i ser oral, té una sèrie de restriccions semblants a l'enunciat escrit. 
    • Diàlegs per xats: es tracta de converses reals, inclús en temps (casi) real, en les que tampoc es comparteix el context situacional. En canvi, si que es poden negociar els significats, el context de referència, generar un espai d'intersubjectivitat, interactuar sense necessitat de planificar el discurs i inclús utilitzar medis de comunicació no verbal (Ex: icones). És un format molt semblant a l'acte de la parla però utilitzant el codi escrit. El mateix fet passa amb la correspondència ordinària o amb el correu electrònic. 
    • Monòleg oral: classes magistrals, conferències, mítings, parlaments i noticiaris. El locutor és un simple locutor que llegeix en veu alta un text escrit. Aquest format de comunicació requereix d'un lector atent i compromès. També s'inclouen els monòlegs i els diàlegs teatrals, són literatura escrita i interpretada en viu. El valor dels actors està en saber fer entendre, com si fos llengua oral, un text escrit.

1.3. CODIS LINGÜÍSTICS I CULTURALS

La lingüística teòrica ens ha ofert un codi, més o menys tancat, però unitari. Ensenyar la llengua podia entendre's com ensenyar aquest sistema juntament amb les seves condicions d'ús. Per el contrari, una llengua és un conjunt de sistemes que es solapen, de codis borrosos i de diversa naturalesa: lingüística, paralingüística i no verbal.

Entre els codis no verbals estan:

  • Codis kinésics (gestos, moviments, posició, etc)
  • Codis proxèmics (proximitat entre interlocutors i les seves evolucions en l'espai)
  • Codis cronèmics (el temps d'elocució i les seves evolucions)

Els diferents grups de parlants han construït diferents codis culturals de caràcter no verbal oberts que funcionen com cohesionadors del grup, com elements d'identificació social, com índexs d'afinitat entre els interlocutors.

Entre els codis paralingüístics es troben:

  • El timbre
  • El to
  • La intensitat
  • El ritme
  • La entonació expressiva
  • La entonació prelingüística

Cada grup de parlants ha establert unes normes sancionades culturalment: el dialecte. Aquest últim formarà part d'un codi cultural del grup, no del sistema lingüístic de l'idioma. Relacionades amb aquest tipus de codi també es troben les imatges culturals que s'atribueixen o s'associen al timbre de veu (Ex: veu nasalitzada-grup social de classe alta, timbre bocal obert-grups marginals). Aquest tipus de codis es troben molt a prop dels codis no verbals.

Quan parlem utilitzem simultàniament els codis no verbals, paralingüístics i lingüístics, constituint així el nostre discurs oral. Desconèixer algun dels codis implicats en la parla pot crear confusió, generar malentesos, inclús provocar el rebuig i la incomunicació. La major complexitat es troba en els codis lingüístics, cada comunitat maneja els seus propis que constitueixen les varietats lingüístiques d'una llengua: les varietats dialectals, les varietats diastràtiques i les varietats de registre (o diafàstiques). 

Parlem de dialectes en funció de la identitat històrica-geogràfica-cultural de les diverses comunitats lingüístiques que parlen la llengua.

Les varietats diastràtiques són els codis lingüístics que pertanyen a diferents estrats socials. Concepte de "llengua culta" o "llengua vulgar". En altres comunitats l'ús de l'idioma és el principal tret característic de la classe social. 

Finalment, les varietats de registre o diafàstiques són els codis lingüístics definits pel context comunicatiu en que es troba el parlant. Cada parlant domina dos o tres registres de la llengua: el registre familiar, el registre col·loquial (contexts socials informals) i el registre formal (amb desconeguts, superiors o contexts professionals). Els nens només han adquirit l'ús del registre familiar, la "mala educació" dels adolescents és perquè encara no han adquirit l'ús del registre formal i l'hospitalitat dels parlants d'una comunitat petita és perquè no s'utilitza el registre formal. Altres registres necessiten d'un aprenentatge més específic, com els registres: "professional", "solemne" o "literari".

L'ús de les varietats dialectals, diastràtiques i de registre són simultànies.

Tots els parlants d'una llengua dominen diferents sistemes lingüístics alternatius (que poden combinar com un element expressiu, canvi de codi). El multilingüisme és trivial, és un fenomen general en totes les comunitats humanes. Un parlant monolingüe en realitat és un parlant multilingüe (en el sentit de que utilitza varis codis simultàniament). Totes aquestes varietats són exclusivament orals. La llengua escrita, en canvi, és un únic codi: 

- Estàndard i formal: no contempla varietats dialectals, sinó una única varietat, culta i formal

- Arbitrari i unitari: no constitueix un llenguatge natural, sinó un llenguatge artificial, cerat i sancionat per una institució social

Aquest codi escrit va ser establert en tots els idiomes que disposen d'escriptura, a partir de la varietat dialectal més prestigiosa culturalment. Per tant, quan parlem d'un "codi escrit" ens referim a un únic codi, descrit per la fonologia i la gramàtica.

2. COMPETÈNCIA COMUNICATIVA

2.1. COMPETÈNCIA LINGÜÍSTICA I COMPETÈNCIA COMUNICATIVA

El conjunt de les habilitats nombrades anteriorment han donat lloc a nombrar-se competència comunicativa. El punt de partida per l'elaboració d'aquest concepte va ser una revisió crítica dels conceptes de competència i d'actualització lingüística introduïts per Chomsky (1965), amb els que reformulava l'objecte d'estudi de la gramàtica: no descriure les estructures de la llengua, sinó el coneixement tàcit (xifrat en regles) de les nombrades estructures, és a dir, la capacitat del parlant-oient (ideal) de generar oracions gramaticals (la competència lingüística). El seu ús real, en canvi (la actuació lingüística), es considerava poc important, una espècie de "degradació" de la competència ideal. Per Hymes, aquests conceptes resultaven insatisfactoris, perquè és reduïen a la mera competència gramatical i perquè no permetien abandonar l'esfera dels coneixements tàcits i dels parlants ideals. Així doncs, proposa ampliar el concepte de competència afegint-li una dimensió: els coneixements i les habilitats de l'adequació al context que permeten la comunicació oral.

La competència comunicativa es pot entendre com un conjunt de "subcompetències" referides als diferents àmbits en els que s'organitza l'activitat comunicativa. Segons Canale (1983):

  • Competència gramatical (domimi del codi lingüístic)
  • Competència sociolingüística (capacitat d'adequar-se al context)
  • Competència discursiva (capacitat de formar enunciats coherents)
  • Competència estratègica (capacitat de resoldre problemes comunicatius)

Però aquesta classificació a penes esbossa la complexitat dels processos comunicatius i dels elements que intervenen en ells. Tampoc permet referir-se amb propietat a la comunicació escrita. Brachman (1990), presenta el següent esquema:

  • Competència lingüística:
    • Competència organitzativa:
      • Competència gramatical (fonològica, lèxica, morfològica i sintàctica)
      • Competència textual (cohesió i organització retòrica)
    • Competència pragmàtica:
      • Competència il·locutiva (funcions: ideativa, manipulativa, heurística i imaginativa)
      • Competència sociolingüística (sensibilitat dialectal, registre, naturalitat i referències culturals)
    • Competència estratègica

Es tracta d'un concepte en expansió, la competència comunicativa s'utilitza per referir-nos al conjunt de coneixements i habilitats que un parlant ha d'haver adquirit al llarg de la seva vida per enfrontar-se a una situació comunicativa concreta, i a la capacitat d'afrontar amb èxit els múltiples condicionaments de la comunicació.

2.2. ADQUISICIÓ I APRENENTATGE. EL CONCEPTE D'INTERLLENGUA

La competència comunicativa no es pot aprendre, sinó que és una capacitat que s'ha d'adquirir mitjançant la participació en processos comunicatius reals. La dicotomia adquisició-aprenentatge introduïda per Krashen diu: L'adquisició del llenguatge és un procés subconscient. L'aprenentatge, és una cosa inconscient, conseqüència d'una situació formal d'aprenentatge o d'un programa d'estudi individual. Les situacions d'aprenentatge formal es caracteritzen per la presència de realimentació o correccions d'errors, la presència de contexts lingüístics artificials que introdueixen un aspecte gramatical cada vegada. Ho anomenem "moment predidàctic" caracteritzats per una ensenyança essencialment gramatical. Així, l'adquisició del llenguatge al que es refereix no té res a veure amb la competència comunicativa. L'adquisició a la qual ens referim comunament és l'adquisició de la competència comunicativa: l'adquisició de les capacitats i les habilitats que permeten la comunicació. L'aprenentatge, en canvi, la comprenem com instrucció formal, conscient i controlada.

Krashen es refereix també a la distinció entre els contextos d'adquisició (la comunicació natural entre els parlants) y els contextos d'aprenentatge formal, que es corresponen amb l'escola. L'escola és un context d'instrucció formal, el gran repte es troba en convertir-la en un context d'adquisició. L'única via per aconseguir aquesta competència comunicativa és entrar en un procés d'adquisició natural.

Els nens adquireixen la seva pròpia llengua durant els primers anys de vida: adquireixen una competència comunicativa, amb un nivell de desenvolupament variable, així com de domini de múltiples codis. L'adquisició de la llengua escrita requereix d'una instrucció formal. Per tant, la idea generalitzada és que l'adquisició de la llengua és automàtica però que s'aprèn a escriure a l'escola. Tot i així, no és cert que l'infant ja hagi finalitzat els seus processos d'adquisició de la llengua abans de l'edat escolar, encara no domina més que el registre familiar. Dins l'escola haurà d'ampliar i desenvolupar la seva competència comunicativa, adquirir d'ús de nous registres i nous codis.També a l'escola entrarà en contacte amb altres llengues. Però s'ha de tindre present que ensenyar llengua no és només instruir formalment els alumnes, sinó que és gestionar el treball escolar perquè els alumnes entrin en un procés d'adquisició. Convertir l'escola en un procés d'adquisició implica convertir l'aula en un context comunicataiu significatiu on també s'aprengui a fer, on tinguin l'oportunitat de comunicar-se i de desenvolupar les seves competències en processos d'interacció reals.

Selinker (1972) introdueix el concepte d'interllengua per referir-se als estadis intermedis d'adquisició d'una llengua. És el nivell de desenvolupament que ha adquirit l'alumne al llarg del seu aprenentatge, davant la competència plenament desenvolupada. Es tracta d'un instrument per descriure les produccions dels alumnes i per orientar la tasca didàctica. Un parlant sempre estarà en un estadi intermig de desenvolupament de la seva competència: sempre pot desenvolupar més la seva competència comunicativa i els codis que domina, també pot començar un nou procés d'adquisició.

2.3. HABILITATS LINGÜÍSTIQUES

Les habilitats lingüístiques enteses com aquelles habilitats que els parlants han de posar en joc durant el processos comunicatius. Les activitats bàsiques de la comunicació oral són parlar i entendre i les activitats bàsiques de la comunicació escrita són escriure i llegir. Aquestes quatre habilitats constitueixen l'eix central de tota activitat didàctica: l'expressió oral, la comprensió oral, l'expressió escrita i la comprensió lectora.

  • Expressió oral: entesa com elaborar l'enunciat (i la enunciació) de l'acte de parla. Pronunciar, seleccionar el lèxic, compondre l'estructura sintàctica, organitzar el discurs, adequar-se a l'interlocutor, adequar-se al context, utilitzar els elements paralingüístics i no verbals, etc.
  • Comprensió oral: l'audició i percepció de l'enunciat (comprensió auditiva), la interpretació adequada dels significats i del sentit.

Ambdues inclouen el concepte d'interacció, ja que l'emissor i el receptor contínuament intercanvien els seus papers. També inclouen la negociació dels significats, l'elaboració d'un context de referència compartit i la construcció del sentit. Per tant, ambdos processos constitueixen una única activitat complexa.

  • Expressió escrita: consisteix en redactar (composició escrita). Allò important és la elaboració d'un text complet, que es basti a si mateix i lingüísticament correcte.
  • Composició lectora: inclou totes les estratègies cognitives que permeten la interpretació i la comprensió del sentit del text.

El document del Consell d'Europa (1996) es dedica a establir un marc comú europeu de referència per la ensenyança de llengues, es distingeixen les activitats i estratègies lingüístiques de producció i de percepció que conflueixen en les activitats i estratègies d'interacció i de mediació. Entre elles es troben les activitats de: traducció, interpretació, parafraseig, resum, mediació entre parlants, etc.





Comentarios

No hay ningún comentario

Añadir un Comentario: